Ha passat en més d’una ocasió, en reunions, en actes institucionals i al carrer, un comentari desafortunat que deixa veure, més que entreveure, la realitat del món patriarcal i masclista en què vivim. El que passa és que encara hi ha qui parla de la celebració del 8 de març. No celebrem res! És un dia de reivindicació i lluita, just i necessari.
El 8 de març reivindiquem igualtat salarial. Perquè és vergonyós que en sis comunitats espanyoles la bretxa salarial entre homes i dones supere el 25%, i que cap norma impedisca que això siga possible. No consentim més retallades. Perquè les retallades i la crisi (estafa) han afectat principalment a les dones fent que la nostra situació professional empitjore. I és injust que açò no siga motiu de lluita, perquè és un reflex de la realitat que vivim a les nostres cases, on les dones carreguem amb la major part de les feines domèstiques sense que això estiga socialment censurat, sinó que ben al contrari, és motiu d’acudits i bromes.
Reivindiquem que el llenguatge no pot ser sexista, perquè les xiquetes i els xiquets a l’escola estudien com es formen les paraules femenines a partir de les masculines.
Reivindiquem que és molt greu que amb el diners de tots es subvencionen col·legis on es defensen teories com que la primera dona va nàixer de la costella d’un home, que fan que les xiquetes i els xiquets cresquen pensant que les dones som éssers inferiors, malgrat ser les que donem la vida.
Reivindiquem que les lleis han d’afavorir la conciliació familiar, que no hàgem de decidir entre ser mares o treballadores. Que mai hem d’oblidar que fa 103 anys, 123 dones van perdre la vida cremades en una fàbrica per exigir els seus drets. I que més de 500 dones varen morir fa un any a Bangladesh per treballar en condicions infrahumanes. I que cada dia continuen morint dones a les fàbriques que confeccionen la nostra roba.
Reivindiquem que les penes per assetjament sexual al treball s’endurisquen. I cridem contra el maltractament cap a les dones, i cridem perquè s’acabe amb el terrorisme masclista que mata a les nostres germanes.
Reivindiquem el nostre cos. Perquè el nostre cos és nostre, i la decisió de tindre fills no pot dependre de ningú que no siguem nosaltres.
Reivindiquem poder dir tot açò ben alt al nostre barri, al nostre poble, a les nostres ciutats, on els actes de dia de la dona han estat anul·lats per la por d’un govern covard que, davant la possibilitat que es convertiren en alguna cosa més que la lectura d’un manifest amb dades i promeses que no pensen complir.
I reivindiquem que hem d’estar a totes les institucions i no per a complir quotes o viure una experiència. Hem d’estar perquè la nostra visió de les coses és absolutament necessària per fer un món millor.