No vull que em perdoneu el to, ni la forma, ni el fons –sobretot- el fons. En aquestes eleccions europees, com diuen els especialistes, ens juguem més del que no ens sembla. Per això, perquè ens ho juguem tot, vaig a dir unes coses, ben dites, i perdoneu-me la valentia; a la gent que, de moment, mana en la UE.
A Merkel li dic que se’n pot anar a rodar. Així de clar. La UE no em representa perquè Merkel és qui em mana i jo no l’he votada. Merkel decideix sobre la meua vida, sense que tinga, en absolut, cap legitimitat per a fer-ho, almenys sobre mi. Merkel hauria de ser una anècdota en la gent que em rodeja, però resulta que és qui condiciona les seues vides.
La meua gent, formada, oberta, amb ganes de viure, resulta que ha de pagar el deute d’un altres, el deute que han prestat els bancs alemanys als bancs d’ací, als espanyols de tota la vida, per a fer una bombolla immobiliària de la qual no en som responsables: jo no tinc un pis en propietat ni al pas que anem mai en tindré.
La meua gent no té perquè pagar el retorn dels prèstecs dels bancs alemanys, que eren al remat els estalvis dels obrers alemanys.
Amb les pensions dels obrers d’ací, dels valencians i les valencianes, estem pagant la imprudència dels fons que gestionaven les pensions de la ciutadania alemanya, que resulta que ara valen més les pensions de les persones alemanyes que no la de mon pare, per posar un exemple.
Això és la UE. Com voleu que em represente? La UE és un monopoli on sempre guanyen els mateixos. Mai perden els qui manen, sempre perden els de sempre. Abans se’ns deia classe mitjana, els poderosos eren més condescendents amb nosaltres. Ara som els de baix, el qui no tenim, ja no futur, de vegades ni present.
A Merkel li dic que se’n pot anar a rodar perquè l’hauran votat els alemanys i alemanyes, només faltaria, però nosaltres, no. Ni ganes. A Merkel li dic que sóc del sud, del seu sud (el meu sud és més conflictiu: Ceuta, per exemple), però que no s’equivoque, soc del meu país, del País Valencià, el centre del meu món.
Sóc d’un sud endeutat, que no ha triat res de res, ni el deute, ni les inversions de la UE, ni el seu futur.
A Merkel li dic que ja m’agradaria ser una jove alemanya (si em miren a la foto, podria passar i tot, però apitxe, cosa que en Bremen no passa). Una alemanya preparada, sense hipoteques. Una alemanya que no voldria veure, com a mi en passa, com la meitat dels seues coneguts estan en l’atur, soportant com la UE els aboca al fracàs, com els socialdemòcrates, els socialistes de tota la vida, no volen mancomunar el deute europeu, sinó que volen guanyar interessos del meu deute, com a valenciana, perquè l’obrer alemany tinga rèdit.
Diguem-ho clar, Herr Merkel, vostè treballa per als seus, vosté no vol eurobonos, solament vol mercat comú, espoli i tot això. I, damunt, sense demanar-me, a mi, al meu veí, a la meua amiga, permís.
A Durão Barroso li dic que és un mamporrero dels grans fons d’inversió, hedge funds, paradisos fiscals i, sobretot, el manat de Wolfgang Schäuble, Oli Rehn, Mario Draghi i Christine Lagarde.
És un portugués que no s’estima els portuguesos. Si se’ls estimara, de veritat, se n’anirira a sa casa, no els faria pagar el deute il·legítim que Portugal, com Espanya, Grècia i, fins i tot Itàlia, han de pagar per a fer front la festa dels bancs alemanys i holandesos. Si se’ls estimara, de veritat, dimitiria un bon dia, a Brussel·les, i explicaria que la UE s’ha convertit en una gran Alemanya, on els euros, els marcs dels compañeros del metal, dels seus plans de pensió, han servit per a pagar els AVE espanyols, l’armament de Grècia, etc.
Són uns deslleials i uns furtacarteres. M’agradaria que Durão Barroso, que va estar a la foto de les Açores, mirara una xiqueta grega o valenciana i els diguera que sí, que elles, acabades de nàixer, han de pagar la festa d’una casta que ha enriquit una gent que mai coneixeran, casta que estiua a Dubai o Portofino, i que mai, però mai, repartiran els beneficis. Com a molt, dolor, violència i maldat, la violència d’uns sàtrapes que, amagats sota la bandera de la UE, volen donar-nos lliçons de democràcia i, a canvi, cobrar-nos en impostos la nostra servitud. Eixe és Durão Barroso i Almúnia, un altre que tal, un nacionalista espanyol que només serveix per a justificar l’espoli.
A Hollande li dic que és com Rubalcaba o un socialista espanyol qualsevol, un venut al Botín de torn, als poderosos de tota la vida. Al remat, socialistes que es pleguen als desitjos dels mercats: com quan Zapatero, un dia d’estiu del 2010, va pactar amb Rajoy la reforma de la Constitució, l’espanyola, per descomptat, per a poder pagar els deutes a Alemanya.
Sense referèndum, un dia d’agost, es canvia la norma legal més important i no passa res!
Hollande i Merkel, Zapatero i Rajoy, fan i desfan, sense referèndums, però després els molesten els referèndums de la resta, de Catalunya i, també, de Crimea o Escòcia.
Hollande s’ha rendit a l’euro com ho va fer Zapatero, però el més terrible és que el SPD alemany pacta amb Merkel, per defensar l’obrer alemany que, per als alemanys, les alemanyes i els de la UE, val més que l’obrer valencià.
Eixa UE no em representa, però molt menys eixa casta de polítics del 68 que mangonegen tot el que saben i més, a fi de defensar les multinacionals respectives, al Soros de torn, al Roig de torn, que es passen pel forro la democràcia.
Una persona, un vot.. Eixa UE, la d’Hollande, Soros i Roig, a nosaltres, no és que no es represente, és que l’abominem, ens fa fàstic perquè fa patir els de baix.
A Christine Lagarde li dic que se’n vinga a treballar.
A treballar, he dit, i quan treballe, i quan deixe de representar la casta, que controla tots els mercats, fins i tot el mercat dels vots, que parle. Mentrestant, senyora Lagarde, calle. Com el senyor Draghi i la resta d’executius que controlen la Troika.
Entre tres, entre la trilateral de tota la vida, no ens poden controlar. Pot passar, si no, com a Gamonal, com en la Primavera Valenciana, que les costures rebenten i, nosaltres, ciutadanes fartes de tot, darrere, sense por.